Una bossa de Mercadona.
Cridada al 112.
Les 20:17.
Nopucnopucnopucnopucnopuc....
Una gota de sang dins l'ambulància.
"És d'ell? Està be?" I la xica em mira seriosa i no respon.
Policia.
Telèfons.
He matat a una persona.....he matat a una persona...
El meu sogre caminant pel pont.
Dins d'un cotxe.
He matat a una persona.....he matat a una persona...
El meu germà.
La meua dona.
L'aigua de la dutxa.
Un sobre tancat.
I un vel de tristessa que, d'una manera o altra em passa per dins cada dia.
Cada dia.
Jo sols et dic una cosa... que com tu deies fa dos post...agafat a les notícies de vida. El passat marca la vida per a bé o per a mal però no deu de marcar el teu present i el teu futur. Preocupat per viure minut a minut la teua vida i deixa a un costaet les coses que no t'ajuden...tens moltíssimes coses i persones per les que somriure-li a la vida.
ResponderEliminarCom va dir Jack el Destripador, vamos por partes. Els colps durs de la vida som com un got que cau i deixa marca en el moble del comedor. No hi ha manera de que desaparega. Ni el pronto, ni la cera, ni res. I el pitjor, és que sempre està davant dels nostres ulls. Cada vegada que pases pel costat del moble els ulls van allí. I igual no és massa gran, i la gent que ve a ta casa no es dona conter. Però tú sempre. I res va a fer desapareixer eixa marca. Sols podem fer com en la família, ni canviar-la, ni arreglar-la, aprendre a viure amb ella.
ResponderEliminarI aquesta última cosa és la que pots apanyar. No olvides perquè és imposible, pasa pàgina . Però tens que fer-ho en sèrio. Agafa el bou per les banyes (que mal sona en valencià). Mira el telediario i el que faça falta. Busca ajuda si no et veus capaç. Però encen la llum, obri l'armari i voràs com el monstre que t'acollona totes les nits sols és una camisa mal posada.
I que en el fons, no passa res perquè el moble tinga una marca.