No és un bloc de viatges. No és un bloc d'opinions. És un bloc d'idees i d'ocurrències, d'emocions i de sensacions...en poques paraules, un bloc d'estats d'ànim. I en certa manera, tots hem estat ahi, no?
miércoles, 5 de mayo de 2010
Up, de Walt "Caffarel" Disney
Els subtítols igual són innecessaris i molesten un poc, però és genial, a que si?
M´agradat molt, molt, molt. És genial. Vaig a tindre que escriure un llibre com eixe. I quanta raó té, la vidriola es trenca tantes voltes!!!!! Ara molt bonic, però ¡¡qué difícil!!! On està el truco per a fer-ho possible? Gràcies Salva.
A mi m'encanta el trocet quan ix moltes vegades posan-li ella la corbata a ell i el subtítol diu algo així com: ¿Y no aprenderá nunca? no nunca aprenderá, aceptalo y quierelo/a como es. Aixe trocet m'ha fet riure molt i mha fet pensar. Jo estic en tu Mamen, on està el truco?Crec que la perseverància i l'estima és la resposta... pero que xungo és estimar...!!!
Si la veritat es que és molt xungo estimar, perque això suposa donar-se,para lo bueno i para lo malo,i normalment esperem sempre que ens vullguen a nosaltres. Jo crec que si pensarem que voler té efecto rebote(quan més estimem més ens estimaran) seria més fàcil. A mi el que més m´agrada és vore com passa el temps, i malgrat totes les coses que els passen estan junts fins al final. El dia de la meua boda, una dona de la parròquia em va dir que estaguerem sempre junts (el seu home es va morir la setmana abans), i això és el que ella havia fet, jo sempre els havia vist junts en tots els llocs. Va a ser veritat allò de "on va la corda va el poal", i no sols físicament si no caminar sempre en la mateixa direcció, es a dir, trencar la vidriola i comprar-ne un altra nova, tantes voltes com siga necessari, però sols una.
M´agradat molt, molt, molt. És genial.
ResponderEliminarVaig a tindre que escriure un llibre com eixe. I quanta raó té, la vidriola es trenca tantes voltes!!!!!
Ara molt bonic, però ¡¡qué difícil!!! On està el truco per a fer-ho possible?
Gràcies Salva.
A mi m'encanta el trocet quan ix moltes vegades posan-li ella la corbata a ell i el subtítol diu algo així com: ¿Y no aprenderá nunca? no nunca aprenderá, aceptalo y quierelo/a como es.
ResponderEliminarAixe trocet m'ha fet riure molt i mha fet pensar. Jo estic en tu Mamen, on està el truco?Crec que la perseverància i l'estima és la resposta... pero que xungo és estimar...!!!
Bueno, bueno, bueno, Esther... que tampoc és pa tant!!! ;)
ResponderEliminarSi la veritat es que és molt xungo estimar, perque això suposa donar-se,para lo bueno i para lo malo,i normalment esperem sempre que ens vullguen a nosaltres. Jo crec que si pensarem que voler té efecto rebote(quan més estimem més ens estimaran) seria més fàcil.
ResponderEliminarA mi el que més m´agrada és vore com passa el temps, i malgrat totes les coses que els passen estan junts fins al final. El dia de la meua boda, una dona de la parròquia em va dir que estaguerem sempre junts (el seu home es va morir la setmana abans), i això és el que ella havia fet, jo sempre els havia vist junts en tots els llocs. Va a ser veritat allò de "on va la corda va el poal", i no sols físicament si no caminar sempre en la mateixa direcció, es a dir, trencar la vidriola i comprar-ne un altra nova, tantes voltes com siga necessari, però sols una.