Tots els que em conegueu sabèu que és una de les meues carències: sóc un puto desastre. Tinc bones idees, sóc emprenedor i no m'importa implicar-me en mil històries. Però sóc caòtic. Malfaener. D'arrancà de bou i parada de burro. Dels qui creu en la telekinèsia, perquè quan vivia a ca ma mare els objectes retornaven màgicament al seu llóc.Plenament convençut de que sempre hi ha un ordre dins del caos i que per tant, per a què intentar canviar-ho?
Crec que en la meua feina, els meus xiquets no es mereixen açò. I sobretot, crec que Laia no es mereix açò. Quan començava la meua tasca docent (la tasca educadora va començar temps enrere, encara que era quasi un joc) sempre deia això de que la meua meta era ajudar a ser millors a uns quants xiquets per a contribuir a un món millor. Ara, cada vegada crec més que l'única manera de fer un món millor és, simplement ser jo millor.
I ara que una personeta (si Déu vol) va a viure depenent de mí, comence a sentir la responsabilitat de mostrar-me sempre sent la millor persona possible. Ara, més que mai, tinc l'obligació de ser bo en tot. Començant per el dia a dia. Per ser ordenat, exigent en mi mateix, responsable, metòdic...
(Demà sonarà el despertador i l'apagaré. Sonarà tres vegades més i m'alçaré correguent. Serà tard i no podré afeitar-me i el dia serà un caos, com solen ser-ho els meus... Igual és que sóc perfecte tal i com sóc!)
Jajajaja... la teua dona també es mereix que sigues més ordenat. I per cert t'alces perquè la teua dona si que es desperta amb el teu despertador i et pega colpetss a l'esquena.
ResponderEliminarPense que el millor és canviar el dia a dia poc a poc.Ànim!segur que junts ho conseguirem.