La mort no m'impressiona tant com abans. Supose que és un signe de que m'estic fent major i que la vida em dóna una coraça que em fa més gelat. Però ja fa temps que, quan per desgràcia m'ha tocat acompanyar a algun conegut en el tanatori no he sentit la ràbia, la pena i la impotència que sentia temps arrere.
Els irlandesos i els britànics en general celebren la mort amb temps i amb festa perquè tenen una visió menys fatalista de la vida: recorden el que poden del mort i celebren que, per ara, encara estan vius. Els mediterrànis tenim més pressa, volem el soterrar el més prompte possible i vivim els òbits dels nostres sers estimats com una terrible i inevitable tragèdia.
Són llocs curiosos els tanatoris. Què passa ahí? És un acte social a l'estil anglosaxò? És un gest d'amistat? S'ajuntem per a plorar i així suportar millor la dificultad? Quin sentit "ensenyar" al mort? I sobretot, com seran els acomiadaments dels meus?
Esta pregunta em fa un nus en la gola. igual és que no sóc tan gelat i sí hem fa por la mort...
El dia que siga jo el qui vetla a algú vull que m'acompanyeu, que reseu i que ploreu amb nosaltres, que ens animeu i que rigueu si cal, però, sobretot, quan arribe eixe moment, feu el que feu, que siga de cor. No vos importe no plorar si no teniu ganes, o riure si vos ve de gust.
El dia que siga jo el qui vetla a algú vull que m'acompanyeu, que reseu i que ploreu amb nosaltres, que ens animeu i que rigueu si cal, però, sobretot, quan arribe eixe moment, feu el que feu, que siga de cor. No vos importe no plorar si no teniu ganes, o riure si vos ve de gust.
(Vos ho diu un que una nit de tanatori es va tirar un pet al costat d'un fill del mort---(em pensava que estava assoles)).
No hay comentarios:
Publicar un comentario