Sor

La setmana passada Esther va acompanyar a una coneguda seua a fer els vots perpetus com a adoratriu. Hui jo he acompanyat a una salessiana que celebrava les noces d'or de la seua consagració. Una setmana d'allò més mongil, vamos.

Al marge de les típiques conyes sobre les "verges" consagrades, en el fons a mí hi coses d'elles que em sorprenen. En esta vida he conegut a moltes monges i, clar, hi ha de tot, però en una gran majoria d'elles trobe coses que en altres persones religioses no veig: sobretot alegria. Les monges, en general, es riuen prou més que els retors. En segon lloc, la comprensió: serà per allò de que les dones en l'església estan, per desgràcia, en un segon lloc i, aleshores entenen millor als altres, als qui  no manen,  i tenen més facilitat d'empatia.En tercer lloc, capacitat de treball. Quan un retor va, algunes monges han anat, han vingut i han preparat la capella per a que el senyor retor no tinga que ni parar l'altar.

Però el que més impacta és com s'encaren a la soledat dels últims anys. Poques coses hi ha més tristes que un retor major. Però les monges també viuen la seua fi amb un altre aire. Serà la vida en comunitat, o no sé què, però una monja major (dona que ha renunciat per amor a Déu a ser mare i abuela...) té un aire especial que em costa definir, però que em causa una certa tendresa, o respecte, o, potser, afecte.

Repetisc que segur que hi ha de tot. Persones amargades hi ha a tot arreu. Però vinga la meua admiració per totes eixes dones que renucien a coses que per a mi són elementals i no són capaces de deixar de somriure ni en eixos moments de la vida on saben que ja "no valen per a res" (entre comentes, perquè és mentida: valen per a molt). Crec que és perquè moltes, en el fons, experimenten que és real, que Déu és amb elles.