Aguantant la respiració....:)

Mai he cregut en el destí. Més bé sempre he pensat que la vida eren opcions, un camí. Però hi ha pedres, una certa dosi de tragèdia que està ahí i és inevitable. Hi ha camins més plans, altres més rocosos, però no hi ha cap camí sense dolor.

El que hi ha que fer: seure un poc, plorar, tornar a alçar-se, caminar, tornar a seure, tornar a plorar i sempre, sempre, tornar a caminar.

No sé qué toca ara: crec que només esperar.