Tras el temor opaco de las lágrimas, no estoy yo solo.  Tras el profundo velo de mi sangre,  no estoy yo solo.  Tras la primera música del día,  no estoy yo solo.  Tras la postrera luz de las montañas,  no estoy yo solo.  Tras el estéril gozo de las horas,  no estoy yo solo.  Tras el augurio helado del espejo,  no estoy yo solo.  No estoy yo solo;  me acompaña, en vela,  la pura eternidad de cuanto amo.  Vivimos junto a Dios eternamente.

(de la litúrgia de les Hores)

Que algú invente prompte la  moneda de 4 €, que sinó s'acaba el món! ;)

Em limite a mirar

Estic en el balcó de ma casa, mirant com la policia nacional tira de casa a una família d'estrangers (romanesos, búlgars?) No sé qué ha passat: si hi ha algun motiu o no, si han furtat alguna cosa o si és que la polícia segueix la política sarkozy de criminalitzar a tot aquell amb "mala pinta". Les maletes en terra, les bosses d'allò que han pogut traure i cares serioses. I no és un deshauci, perquè són les 22:40, i no hi ha jutge ni res paregut.

La qüestió és que després d'un quart d'hora dubtant si havia de baixar al menys a preguntar si podia ajudar en alguna cosa, m'he quedat ací sentadet, escrivint estes xorrades. Sentadet, comodó, avergonyit, incòmod, trist, aburgesat.

Per què no soc valent?

Per què em fa por complicarme la vida?

Ja se'n van...