Coent en ganes.
Però és el meu estil.

I si ara no estic babós , quan ho he d'estar?

LAUGHS! from Everynone on Vimeo.

Que conste.

Escriure és un desahogo.
Soltar les coses que et passen per dins, donar-li forma a la pantalla en blanc, i estructurar el que penses o sentixes d'una manera concreta de vegades m'ajuda.

Però entenc que vos hàgeu preocupat. I ho agraisc.

Ja sabeu que sóc molt melodramàtic.

Però també sóc feliç. Que conste.

Cada dia.

La SER en la ràdio i curasans de xocolate en el seient de l'acompanyant.
Una bossa de Mercadona.
Cridada al 112.
Les 20:17.
Nopucnopucnopucnopucnopuc....

Una gota de sang dins l'ambulància.
"És d'ell? Està be?" I la xica em mira seriosa i no respon.
Policia.
Telèfons.
He matat a una persona.....he matat a una persona...
El meu sogre caminant pel pont.
Dins d'un cotxe.

He matat a una persona.....he matat a una persona...

El meu germà.

La meua dona.

L'aigua de la dutxa.

Un sobre tancat.

I un vel de tristessa que, d'una manera o altra em passa per dins cada dia.

Cada dia.

100% inspiració, 0% transpiració

Diu el meu germà que últimament els bloguers que ell coneix (jo un d'ells) estem poc inspirats.

Clar!

Si és cert això que deien de que la inspiració t'ha de pillar treballant....he de reconèixer que les muses amb mi ho tenen molt fotut...

La millor notícia que a un li agrada escoltar...

...és que la seua filla es desenvolupa bé dins de sa mare. Que ja pesa al voltant d'un kilo. I que està sana.

I per supost, que s'acaba la ETA.

Hui he tingut bones notícies de vida.

Podríem imaginar que passara ací?

(Inspirat en una història real en el Congo)
(Diu el director que el que ells han fet ací es dur de veure, però que el problema és que en Congo, el que és difícil és viure).

Feia temps que no ho dia...

...però jo he estat ahí!!!



(A mi em feu vergonya pujar....estava ple de xiquets i xiquetes de 4 o5 anys....)

Priviliegiats

Som una generació de privilegiats.
Ho hem tingut molt més fàcil que els nostres pares i segur que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres.

Sor

La setmana passada Esther va acompanyar a una coneguda seua a fer els vots perpetus com a adoratriu. Hui jo he acompanyat a una salessiana que celebrava les noces d'or de la seua consagració. Una setmana d'allò més mongil, vamos.

Al marge de les típiques conyes sobre les "verges" consagrades, en el fons a mí hi coses d'elles que em sorprenen. En esta vida he conegut a moltes monges i, clar, hi ha de tot, però en una gran majoria d'elles trobe coses que en altres persones religioses no veig: sobretot alegria. Les monges, en general, es riuen prou més que els retors. En segon lloc, la comprensió: serà per allò de que les dones en l'església estan, per desgràcia, en un segon lloc i, aleshores entenen millor als altres, als qui  no manen,  i tenen més facilitat d'empatia.En tercer lloc, capacitat de treball. Quan un retor va, algunes monges han anat, han vingut i han preparat la capella per a que el senyor retor no tinga que ni parar l'altar.

Però el que més impacta és com s'encaren a la soledat dels últims anys. Poques coses hi ha més tristes que un retor major. Però les monges també viuen la seua fi amb un altre aire. Serà la vida en comunitat, o no sé què, però una monja major (dona que ha renunciat per amor a Déu a ser mare i abuela...) té un aire especial que em costa definir, però que em causa una certa tendresa, o respecte, o, potser, afecte.

Repetisc que segur que hi ha de tot. Persones amargades hi ha a tot arreu. Però vinga la meua admiració per totes eixes dones que renucien a coses que per a mi són elementals i no són capaces de deixar de somriure ni en eixos moments de la vida on saben que ja "no valen per a res" (entre comentes, perquè és mentida: valen per a molt). Crec que és perquè moltes, en el fons, experimenten que és real, que Déu és amb elles.

Friki brothers

Necessitat d'ordre

Tots els que em conegueu sabèu que és una de les meues carències: sóc un puto desastre. Tinc bones idees, sóc emprenedor i no m'importa implicar-me en mil històries. Però sóc caòtic. Malfaener. D'arrancà de bou i parada de burro. Dels qui creu en la telekinèsia, perquè quan vivia a ca ma mare els objectes retornaven màgicament al seu llóc.Plenament convençut de que sempre hi ha un ordre dins del caos i que per tant, per a què   intentar canviar-ho?

Crec que en la meua feina, els meus xiquets no es mereixen açò. I sobretot,  crec que Laia no es mereix açò. Quan començava la meua tasca docent (la tasca educadora va començar temps enrere, encara que era quasi un joc) sempre deia això de que la meua meta era ajudar a ser millors a uns quants xiquets per a contribuir a un món millor. Ara, cada vegada crec més que l'única manera de fer un món millor és, simplement ser jo millor.

I ara que una personeta (si Déu vol) va a viure depenent de mí, comence a sentir la responsabilitat de mostrar-me sempre sent la millor persona possible. Ara, més que mai, tinc l'obligació de ser bo en tot. Començant per el dia a dia. Per ser ordenat, exigent en mi mateix, responsable, metòdic...

(Demà sonarà el despertador i l'apagaré. Sonarà tres vegades més i m'alçaré correguent. Serà tard i no podré  afeitar-me i el dia serà un caos, com solen ser-ho els meus... Igual és que sóc perfecte tal i com sóc!)

Magdalenes d'orxata

Bats la massa d'ou, farina, sucre i "Royal".
No costa gens d'esforç.
Les col·loques en el forn.
I la cosa comença a crèixer qual erecció d'adolescent.
I es produeix la màgia.
La solidificació.
M'encanta mirar com canvien les coses dins el forn.
Ja m'agradaria que en la vida fóra tan fàcil canviar. Deixar-te transformar amb tanta senzillesa.
I si damunt, estan acceptablement comestibles, millor.

Quan arribe eixe moment.

La mort no m'impressiona tant com abans. Supose que és un signe de que m'estic fent major i que la vida em dóna una coraça que em fa més gelat. Però ja fa temps que, quan per desgràcia m'ha tocat acompanyar a algun conegut en el tanatori no he sentit la  ràbia, la pena i la impotència que sentia temps arrere.

Els irlandesos i els britànics en general celebren la mort amb temps i amb festa perquè tenen una visió menys fatalista de la vida: recorden el que poden del mort i celebren que, per ara, encara estan vius. Els mediterrànis tenim més pressa, volem el soterrar el més prompte possible i vivim els òbits dels nostres sers estimats com una terrible i inevitable tragèdia.

Són llocs curiosos els tanatoris. Què passa ahí? És un acte social a l'estil anglosaxò? És un gest d'amistat? S'ajuntem per a plorar i així suportar millor la dificultad?  Quin sentit "ensenyar" al mort? I sobretot, com seran els acomiadaments dels meus?

Esta pregunta em fa un nus en la gola. igual és que no sóc tan gelat i sí hem fa por la mort...

El dia que siga jo el qui vetla a algú vull que m'acompanyeu, que reseu i que ploreu amb nosaltres, que ens animeu i que rigueu si cal, però, sobretot, quan arribe eixe moment,  feu el que feu, que siga de cor. No vos importe no plorar si no teniu ganes, o riure si vos ve de gust. 

(Vos ho diu un que una nit de tanatori es va tirar un pet al costat d'un fill del mort---(em pensava que estava assoles)).  

Joer quin dia:

Torne al cole.
Un company ha perdut el fill que esperava.
Una altra companya té a sa mare en la UCI.
La meua família, serios i tristos.
Una amiga d'Esther perd a son pare.

Menys mal que no més queda un hora per a que s'acabe.
I en estos 60 minuts poden passar moltes coses, però espere que cap d'elles afecte als meus.

Que demà puga reescriure una llista com aquesta, però de bones notícies.

L'especial número 100 és una xiqueta que es diu Laia i que em va a canviar la vida per complet.

:)

Podria

Un altre dia d'eixos en els que tinc ganes de sentar-me davant el teclat, però no tinc gens clar sobre què escriure.

Podria soltar un rotllo polític-religiós sobre la JMJ, els "antipapa", els "papaflauta", els confesonaris....però, no n'esteu farts??

Podria contar coses sobre la salut i les malalties, i les calentures i els dolors de panxa, i les ecos i els putos hospitals....però no m'abelleix delectar-me en estos temes tan escabrosos.

(Acaba de marcar el Barça i han tirat un masclet que ha fet que quasi em menge la pantalla del netbook. És què ací no saben que som Blavencians??)

Podria contar coses sobre el viatge que faré la propera setmana: de quant m'agrada vore món i fer de "guiri" en ciutats que no seran mai la meua, i de com al mateix temps, em sent un poc (no massa) irresponsable, perquè igual este no era el moment de fer esta eixida...però....què me quiten lo bailao!!

(Ara marca Cristiano, i s'escolta un Fill de Puta! i un altre masclet...estos de què van??)


I, per últim, podria parlar sobre el divendres.


Però per a eixe tema em reserve el pròxim post, que serà  el número 100 i, com és necessari celebrar els números redons, intentaré preparar un Vigalondo, ...sense holocausto, clar.

He vist moltes vegades canviar-li el bolquer al meus nebots. I el meu germà m’ha ensenyat que el moment del bany d’un bebé és un moment d’intimitat molt especial que hi ha que cuidar molt. Tens una persona en les teues mans, i això es mereix tot el respecte, dignitat, estima i delicadesa.

***

Hui, per tercera vegada en la vida, he netejat a mon pare després de que fera de ventre. Fins ara s’ho feia ell o, com a molt, l’ajudava ma mare. Però estos dies es troba més fluix i necessita ajuda. Està major.

Quan he acabat m’ha mirat amb tendresa i una certa vergonya, i m’ha dit la paraula amb la que ell expresa tot: “Aiaiai…”

Jo li he contestat: “Que quan jo era xicotet tu no me’l llavaves a mi?”, a la qual cosa ell ha respost apretant els llavis i mirant-me amb uns ulls que em deien “Però encara em costa acostumar-me al canvi de papers. Ara jo estic a les teues mans.”

I m’he emocionat.

Terapia

Odie el hospital
Puto hospital
Me cague en els metges.
Puto  hospital
Odie el hospital.

35 camins

De la foscor a la llum.

Del gateig a les dos cames.

Del silenci a la paraula.

De la casa a l'escoleta.

De la veu a la lletra escrita.

Del joc en Pulgarcito a la señorita Conchín.

De la suma a la resta.

Del preguntar per tot a mon pare a la comunió

Del cate a juniors.

De los Cinco a ET i Indiana Jones

Del pati negre a l'escala verda.

Del veinat a la Plaça Major.

De Montesión al Club de Idiomas.

De casa al campament.

Del campament a casa.

De l'Avenida  a Oxford Street.

I mon pare es va callar.

De la tenda a l'hospital i viceversa.

De les pastilles a les pastilles (i passeig pel CEU)

De la parròquia a la clericalla.

Del "cel" a la realitat.

De tindre-ho tot fet a tornar a començar.

De Trinitaris,3 a Ausiàs March.

De treballets, pintures i llibres en anglés.

Del cor partit a les pràctiques.

De Magisteri a Algemesí

De Torrent a Laredo, tirats en Madrid.

De ma casa al centro de dia.

De ser uno a ser-ne dos

De la fase pegamín a la fase pegamín.

D'estar en un lloc a estar-ne en dos, o en tres, o en cap.
De casa a la hipoteca, el pintor...

De ser-ne dos a ser-ne dos amb anell (i amb Ell).

De l'Horta a la Ribera.(amb un trist entropeçó)

De ser-ne a dos amb anell a ser-ne TRES.

(M'ha costat moltíssim escriure açò, i se m'han quedat moltes, moltíssimes coses fora. Però les persones que heu caminat junt a mí estos camins encara esteu allí, així que gràcies per tot...i a seguir caminant, que queda molt per davant...)

Hoy

Aigua entre els dits.

Tema recurrent.
La nostàlgia.
Els canvis que venen.
Com passa el present com si fóra aigua entre els dits.
Mires arrere i enyores persones i moments.
Mires endavant i t'ilusiones i t'acollones.
Però.... qué poquet mire el present!
Existix el present?

Días de twitter y rosas.

No sé qui deia que el twitter és la versió postmoderna de la porta del water de la facultat.

I és cert.

Qué bé m'ho vaig passar ahir escrivint amb el rotulador mentre cagava!!

(és figurat, eh?)

Hui

La foto del dia

El video del dia:

Quan tu somrius el món sencer somriu amb tu. 
 Quan rius, el sol brilla a través de tu. 

Però quan plores atraus  la pluja damunt, així que deixa de gemecar i torna a ser feliç!
Perquè quan tu somrius, el món sencer somriu amb tu.

M'he passat la mitat del video diguent: Jo he estat ahí!!

La lluna i la mar

I el vent.

I el silenci.

I la nit.

La matèria de la que estan fets els somnis

És una de les coses que més m'agrada en esta vida, però...qué poquet he escrit sobre cine en este bloc!

Ara mateix, mentre teclege estic en el balcó escoltant Notas de Cine i...què meravella! Billy Elliot ballava amb música dels 80 mentre poc abans escoltava com un xiquet descobria els Secretos del Corazón o un vaquer es retava a mort Solo ante el peligro  i al mateix temps sonava la música ampulosa de Ben-Hur i Los 10  mandamientos.

Que m'ho he passat molt bé, vamos.

El run rún de mi corasón...

Avorrir-se junts

Dos paraules importants i necessàries.

La primera és el problema, la segon la solució.

La fusió és possible.

Què voré el dia de la meua mort? 

El dia que jo jasga en un llit, sense respirar, qui estarà al meu costat? 

Qui plorarà des del cor i qui respirarà aliviat de saber que ja no estic allí? 

Miraré des de dalt i tindré la sensació d'haver viscut al cent per cent? 

Vore les cares dels qui allí estiguen i sabré que s'alegren d'haver-me conegut?

Hauré fet del meu món una festa?

...

Pujarem les escales que faça falta; al final, sempre cauen i els pallasos, caiguen o volen, solen acabar sent feliços.

Hui torne a casa amb molta alegria per dins. L'alegria de la normalitat, d'una vesprada-nit tranquila d'amistat i família.

De veres. :)

La calor m'agobia.
Trau el pitjor de mí.
Em posa nerviós.

L'estiu no ha sigut mai un dels meus temps favorits.
Espere poder descansar.
Espere que sapiem gaudir d'una manera positiva d'este temps que ens ve per davant.
Però que no faça massa calor, que sinó acabarem  arrancant.nos el pèls!! ;)

Ja tenim un sant més.
Eixe és el millor resum del cap de setmana.

Midnight in Paris

El present és imperfecte perquè la vida és imperfecta. No es pot viure enyorant una època dorada; el que hi ha que fer és saber prendre les decissions correctes ara i ací.

Hi ha gent que diu que hi ha que saber gaudir de les coses mentre duren. Però jo personalment, de vegades desitge arribar a la fi. Que passe el temps i que s'arribe a les conclusions. I en eixe moment riure i disfrutar o, Déu no ho vullga, plorar.
Però no m'agrada esperar.
Supose que tinc d'aprendre a fer-ho.

Chumy Chúmez de Corpus present.

La vida és cruel i de vegades ho demostra amb una mala llet que asqueja.

Que ton pare s'haja mort i que no pugues traure el seu cos per vetllar-lo amb dignitat perquè hi ha una macro revetlla a la porta és digne d'una peli de Berlanga. 

Però les coses són així. Déu és un gran artista de l'humor negre. ¿Se'n recordeu de  Chumy Chúmez?

He anat al  tanatori i m'he fet conscient de que ja sóc, mal que em pese, més major.O deuria dir adult? No ho sé... El cas és que ja no m'impacta tant la mort. M'angustia pensar que cada dia que passa estic més prop de ser un dels que estan en eixe tanatori. Però anar a acompanyar a amics i familiars que passen per ahí ja no té, afortunadament, la càrrega dramàtica que tenia temps arrere. Que m'estic fent major, vamos.

I per la vesprada, Corpus. 

Una festa que m'encanta, perquè per damunt de totes les mariconaes i les tradicions xorres que l'envolten, dels xiquets que donen per sac i de les marujes pesaes, de l'incens i l'or i les flors, ... hui se mostra que el "cabronet" del meu Déu, no és (ni més ni menys) que un troç de pa que ix al carrer, a passar per davant de tots.

Un dia irònic, veritat?

I a tot açò, Esther cada dia més prenyada.... :)

Semana 12

Definitivament, se pareix al pare.

Odia eixir en les fotos.

I pareix que és un poc vaguet/a.....


:)

Democràcia real i el pressupost de l'ascensor.

Hui tinc una demostració de democràcia real en el pati de ma casa. Hi ha reunió de la comunitat de veïns. Duen dos hores i mitja "d'assamblea". I encara  no s'han aclarit.

Realment crec que la democràcia real, representativa, assembleària s'ha d'exercir d'estes plataformes. No cal matar a Rita, ni dormir en el carrer. 

Cal discutir de política i saber conviure amb el veí. I tirar a l'administrador si és necessari, o menejar-se per buscar millors pressupostos. I saber queixar-se i demanar ajuda. I tindre cura de no embrutar l'escala.. . I d'ahí cap a dalt.

Però hui no tinc massa ganes  de manifestar-me pacíficament, així que mentre els "indignados" del meu veïnat discuiteixen a la plaça, jo em menge un gelat en el balcó.

Igual és que sóc més de #nolesvotes.

4 lletres

Hi ha quatre lletres que em plenen els ulls d'emoció...
... i que em gelen de por.

Que em fan somriure d'alegria de banda a banda....
... i que fan que em recòrrega per l'esquena un ariçò de responsabilitat.

Que em fan mirar endavant d'una manera distinta, millor, més plena encara,
... i que em plenen de dubtes: ¿sabré fer-ho?

PARE.

A què és guap@, eh?

Setmana 11

Fa un poc menys, però els metges diuen que tot començà fa uns 77 dies.

D'ací poc li vorem el cap, les mans, els braços, la cara, les cames,...

Serà la primera vegada que miraré a una altra personeta i podré dir: eres part de mí, sóc part de tu.

No sé si serà ell o ella. No té nom, ni m'escoltarà, però espere que el seu coret ja bategue a unes 140 pulsacions per minut. I que encara que no m'entenga, que sàpia que ja el/la vull, que ja el/la necessite, que ja el/la espere.

77 dies.
11 setmanes.





Joer, vaig a ser pare.

Eclipse de lluna.
Cosa rara rara del copón.
I se planten uns núvols davant i no es veu res.
Cagoenlaleche.......

Hui no m'abelleix escriure.

Estic cansat, i un poc avorrit.

Un dia més.

I'm Here - Spike Jonze

Sóc friqui

En la partida online vaig el 512 i em queden 25000€.

Si em criden i passe el casting, espere fer-ho millor!!

M'estava qüestionant si he de canviar la foto que acompanya el blog perquè sembla que fa molt de temps d'eixe viatge i que hi ha moltes coses diferents en la meua vida.

Però al mateix temps, crec que la foro ilustra molt bé algunes de les coses que més m'agraden: que estem de pas, que encara que faça fred les persones seguint movent-nos sempre; que encara que estiga núvol, hi ha sempre color i llum (encara que siga la d'uns anuncis); que la vida ens desborda, tot i que no ens donem compte.  

I sobre tot em recorda que uns dies abans de Nadal, fa uns quants mesos, vaig (varem) pendre la decissió més important de la vida: parlar per a sempre, en plural. I des d'eixe dia, vull que els moments queden. Que els "llocs", sobretot els emocionals, permaneixquen. Que en un moment donat puga mirar enrere i dir: Jo he estat ahí...i ara, ara...qui sap on estic? Però hem dóna igual.

Sóc qui sóc perquè he estat ahí.

Som qui som perquè hem estat ahí.

Per foscos, profunds i tristos que siguen, no hi ha pou que no tinga brocal.

La vida interior

Durant molt de temps he intentat desentranyar el seu misteri.




La vida interior és un bitxet que creixerà durant uns quants mesos més dins la panxa  de la meua dona... i unacàmera que es nega a eixir del ventre de ma mare.

Qui  no té vida interior és perquè no vol...

El do de la ubicuïtat

O de com hui ma mare ha estat per tota València....de peu durant 9 hores.
O de com jo he estat entre Torrent i Alzira en 25 min. (per alguns no és molt, per a mí sí....)

Per molt que ho vullguem no podem estar en tots els llocs alhora.

I Esther potant....(però era per les fabetes...;) )

 

Hui fa fred al balcó.
No hi ha comentari.
Toca:

Bacalao al pilpil

Millor dit, abaejo oliós.

Però una bona sessió d'aeròbic gratuït....

M'agradaria tindre caràcter per parlar,
cor per a escoltar,
i enteniment per orientar.

Però sóc com sóc,
encara que em pese.

Les nàusees de les embaraçades són la primera constatació de que la vida dona asco.

Després espere que vinguen moltes altres que demostren que esta afirmació no és certa.

Este ratet a la fresca, en la penumbra, després d'un dia llarg i estrany és una d'eixes coses que em fan viure que Déu sempre ens acompanya.

Estos americans estan locos...

Després de mig hora escrivint, he tocat la tecla incorrecta i ho he borrat tot.

Havia fet una preciosa reflexió sobre perquè fa temps que no escric, sobre el que m'espera per davant en estos mesos....

I ho he perdut.
És una merda.






Però de vegades estaria guai que en la vida hi haguera una tecla de borrar,  no?

l l

M'agradaria dir-vos alguna cosa però no sé molt bé qué...
No vull ser pesat ni semblar indiferent, però és que no m'agrada vore-vos tan serios, cansats i preocupats.
Si falta la salut, que rebose l'estima; que teniu mil motius per a estar contents. I si no en són tants, al menys en són dos. I això ja és molt.
:)

Definitivament, és genètic...

... a mi tampoc em puja la coca.

Però el que reconec que els meus veïns deuen al·lucinar si em veuen tirat a terra mirant com puja el que hi ha dins del forn.

Encara que rara és l'ocasió que m'ix alguna comestible, no sé com explicar que m'encanta observar com canvien les coses ahí dins. És com si la calor fera que el temps s'accelerara i la superfície de la coca o el biscuit tremolara con un volcà i s'envellira i al mateix temps el seu interior millora i creix i guanya sabor i dolçor. és com eixes pelis on acceleren el desenvolupament dels núvols en el cel, però en xicotet. Igual després no hi ha qui s'ho tire a la boca, però eixe momentet és una d'eixes coses xicotetes que poden alegrar-te el dia.Igual és perquè no has de fer res,no més encendre el forn, donar-li calor i mirar. Que estiga bo o no és un altra cosa.

...y seguí cantando...

Sóc un pesat, però m'encanta.

I gràcies.



(A vorem demà què tal m'ha quedat la Megagalleta de Toblerone...)