Hi ha gent que diu que hi ha que saber gaudir de les coses mentre duren. Però jo personalment, de vegades desitge arribar a la fi. Que passe el temps i que s'arribe a les conclusions. I en eixe moment riure i disfrutar o, Déu no ho vullga, plorar.
Però no m'agrada esperar.
Supose que tinc d'aprendre a fer-ho.

Chumy Chúmez de Corpus present.

La vida és cruel i de vegades ho demostra amb una mala llet que asqueja.

Que ton pare s'haja mort i que no pugues traure el seu cos per vetllar-lo amb dignitat perquè hi ha una macro revetlla a la porta és digne d'una peli de Berlanga. 

Però les coses són així. Déu és un gran artista de l'humor negre. ¿Se'n recordeu de  Chumy Chúmez?

He anat al  tanatori i m'he fet conscient de que ja sóc, mal que em pese, més major.O deuria dir adult? No ho sé... El cas és que ja no m'impacta tant la mort. M'angustia pensar que cada dia que passa estic més prop de ser un dels que estan en eixe tanatori. Però anar a acompanyar a amics i familiars que passen per ahí ja no té, afortunadament, la càrrega dramàtica que tenia temps arrere. Que m'estic fent major, vamos.

I per la vesprada, Corpus. 

Una festa que m'encanta, perquè per damunt de totes les mariconaes i les tradicions xorres que l'envolten, dels xiquets que donen per sac i de les marujes pesaes, de l'incens i l'or i les flors, ... hui se mostra que el "cabronet" del meu Déu, no és (ni més ni menys) que un troç de pa que ix al carrer, a passar per davant de tots.

Un dia irònic, veritat?

I a tot açò, Esther cada dia més prenyada.... :)

Semana 12

Definitivament, se pareix al pare.

Odia eixir en les fotos.

I pareix que és un poc vaguet/a.....


:)

Democràcia real i el pressupost de l'ascensor.

Hui tinc una demostració de democràcia real en el pati de ma casa. Hi ha reunió de la comunitat de veïns. Duen dos hores i mitja "d'assamblea". I encara  no s'han aclarit.

Realment crec que la democràcia real, representativa, assembleària s'ha d'exercir d'estes plataformes. No cal matar a Rita, ni dormir en el carrer. 

Cal discutir de política i saber conviure amb el veí. I tirar a l'administrador si és necessari, o menejar-se per buscar millors pressupostos. I saber queixar-se i demanar ajuda. I tindre cura de no embrutar l'escala.. . I d'ahí cap a dalt.

Però hui no tinc massa ganes  de manifestar-me pacíficament, així que mentre els "indignados" del meu veïnat discuiteixen a la plaça, jo em menge un gelat en el balcó.

Igual és que sóc més de #nolesvotes.

4 lletres

Hi ha quatre lletres que em plenen els ulls d'emoció...
... i que em gelen de por.

Que em fan somriure d'alegria de banda a banda....
... i que fan que em recòrrega per l'esquena un ariçò de responsabilitat.

Que em fan mirar endavant d'una manera distinta, millor, més plena encara,
... i que em plenen de dubtes: ¿sabré fer-ho?

PARE.

A què és guap@, eh?

Setmana 11

Fa un poc menys, però els metges diuen que tot començà fa uns 77 dies.

D'ací poc li vorem el cap, les mans, els braços, la cara, les cames,...

Serà la primera vegada que miraré a una altra personeta i podré dir: eres part de mí, sóc part de tu.

No sé si serà ell o ella. No té nom, ni m'escoltarà, però espere que el seu coret ja bategue a unes 140 pulsacions per minut. I que encara que no m'entenga, que sàpia que ja el/la vull, que ja el/la necessite, que ja el/la espere.

77 dies.
11 setmanes.





Joer, vaig a ser pare.

Eclipse de lluna.
Cosa rara rara del copón.
I se planten uns núvols davant i no es veu res.
Cagoenlaleche.......

Hui no m'abelleix escriure.

Estic cansat, i un poc avorrit.

Un dia més.

I'm Here - Spike Jonze

Sóc friqui

En la partida online vaig el 512 i em queden 25000€.

Si em criden i passe el casting, espere fer-ho millor!!

M'estava qüestionant si he de canviar la foto que acompanya el blog perquè sembla que fa molt de temps d'eixe viatge i que hi ha moltes coses diferents en la meua vida.

Però al mateix temps, crec que la foro ilustra molt bé algunes de les coses que més m'agraden: que estem de pas, que encara que faça fred les persones seguint movent-nos sempre; que encara que estiga núvol, hi ha sempre color i llum (encara que siga la d'uns anuncis); que la vida ens desborda, tot i que no ens donem compte.  

I sobre tot em recorda que uns dies abans de Nadal, fa uns quants mesos, vaig (varem) pendre la decissió més important de la vida: parlar per a sempre, en plural. I des d'eixe dia, vull que els moments queden. Que els "llocs", sobretot els emocionals, permaneixquen. Que en un moment donat puga mirar enrere i dir: Jo he estat ahí...i ara, ara...qui sap on estic? Però hem dóna igual.

Sóc qui sóc perquè he estat ahí.

Som qui som perquè hem estat ahí.

Per foscos, profunds i tristos que siguen, no hi ha pou que no tinga brocal.

La vida interior

Durant molt de temps he intentat desentranyar el seu misteri.




La vida interior és un bitxet que creixerà durant uns quants mesos més dins la panxa  de la meua dona... i unacàmera que es nega a eixir del ventre de ma mare.

Qui  no té vida interior és perquè no vol...

El do de la ubicuïtat

O de com hui ma mare ha estat per tota València....de peu durant 9 hores.
O de com jo he estat entre Torrent i Alzira en 25 min. (per alguns no és molt, per a mí sí....)

Per molt que ho vullguem no podem estar en tots els llocs alhora.

I Esther potant....(però era per les fabetes...;) )

 

Hui fa fred al balcó.
No hi ha comentari.
Toca:

Bacalao al pilpil

Millor dit, abaejo oliós.

Però una bona sessió d'aeròbic gratuït....

M'agradaria tindre caràcter per parlar,
cor per a escoltar,
i enteniment per orientar.

Però sóc com sóc,
encara que em pese.