Aguantant la respiració....:)

Mai he cregut en el destí. Més bé sempre he pensat que la vida eren opcions, un camí. Però hi ha pedres, una certa dosi de tragèdia que està ahí i és inevitable. Hi ha camins més plans, altres més rocosos, però no hi ha cap camí sense dolor.

El que hi ha que fer: seure un poc, plorar, tornar a alçar-se, caminar, tornar a seure, tornar a plorar i sempre, sempre, tornar a caminar.

No sé qué toca ara: crec que només esperar.

Esther diu que estan de muerte....

Muffins de xocolate

Ja vorem si demà estan durs com un cudol o se poden menjar...

Espere que no,,,

De tot el que he fet, crec que només una o dos coses han sigut comestibles. Hui toca esta coca de carabassa amb "sirope de arce"(xarop d'auró sóna raríssim)

A vorem si demà els ens acaben "enstoxicats"....

BB16 o BB JB?

Massa sofà, massa tele, massa cul quadrat....

Tras el temor opaco de las lágrimas, no estoy yo solo.  Tras el profundo velo de mi sangre,  no estoy yo solo.  Tras la primera música del día,  no estoy yo solo.  Tras la postrera luz de las montañas,  no estoy yo solo.  Tras el estéril gozo de las horas,  no estoy yo solo.  Tras el augurio helado del espejo,  no estoy yo solo.  No estoy yo solo;  me acompaña, en vela,  la pura eternidad de cuanto amo.  Vivimos junto a Dios eternamente.

(de la litúrgia de les Hores)

Que algú invente prompte la  moneda de 4 €, que sinó s'acaba el món! ;)

Em limite a mirar

Estic en el balcó de ma casa, mirant com la policia nacional tira de casa a una família d'estrangers (romanesos, búlgars?) No sé qué ha passat: si hi ha algun motiu o no, si han furtat alguna cosa o si és que la polícia segueix la política sarkozy de criminalitzar a tot aquell amb "mala pinta". Les maletes en terra, les bosses d'allò que han pogut traure i cares serioses. I no és un deshauci, perquè són les 22:40, i no hi ha jutge ni res paregut.

La qüestió és que després d'un quart d'hora dubtant si havia de baixar al menys a preguntar si podia ajudar en alguna cosa, m'he quedat ací sentadet, escrivint estes xorrades. Sentadet, comodó, avergonyit, incòmod, trist, aburgesat.

Per què no soc valent?

Per què em fa por complicarme la vida?

Ja se'n van...

Ara en un hotel de la ciutat de la boira i la pluja.

També desvetlat, també ella dormint.

M'encanta esta ciutat perquè no amaga res. Et mostra el que té tal i com és. Cases velles, noves, cuidades, descuidades...En conjunt sembla que tot és paregut, però no, hi ha mil detalls, mil diferències.

Espere demà descobrir-la encara un poc millor.

PD: I no parem de pensar en el cigronet...

Ella dorm darrere de mi.

Jo, desvetlat, a 2000 km de ma casa escric cara l'espill d'una emmoquetada habitació d'hotel.

No tinc molt que dir. Que l'arribada a aquest pais va ser emocionant, perquè em feu retornar a un dels moments més lluminosos de la meua vida, allà quan tot era possible, il·lusionant, emocionant. 

No és que em senta major, és que veig tanta distància entre aquell qui era i este qui sóc! Supose que és normal, fins i tot bo no ser un quinzeanyer tota la vida, però la nostàlgia de la que en un altre lloc parlàvem li dóna un color daurat tan bonico a les coses que, encara que sapiem que hem viscut el millor que podriem i hem fet allò que deuríem, sembla ser que sempre falta alguna cosa, que hi ha algun projecte a mitjes o algun somni per complir. 

Demà classe d'anglés i poc més. A l'altre, classe i excursió. Good night.

Que la vida t'inunde. 

Que els colors et peguen a la cara, les olors t'ofeguen, els sabors t'esclaten i les sensacions et plenen. 

Que un dia siga un viatge que comença on tu estàs i acaba on tu arribes. 

Que la vida ens inunde.

Què guai!!

Llàgrimes de cel.

Llagrimes de fel.

La sala de mestres demà quan acabe la meua avaluació

Sóc un hacha

I punto pelota....

El mal no es un desconocido para nadie puesto que ronda alrededor de toda vida humana. Aunque haya logrado vencer la mayor parte de las enfermedades, el hombre no ha encontrado aún el remedio para mantener a distancia esa dolencia que carcome las raíces de su ser: la muerte. Ese encuentro final con el mal no se le ahorra a nadie, aunque todo el mundo acaricie secretamente el sueño de ser liberado de él. Desde su llegada a este mundo, el niño es un víctima predestinada. Apenas nacido- decía san Agustín- se es lo bastante viejo para morir. Y para que no lo olvide, el sabio estoico aconsejaba a la madre que en el momento de inclinarse sobre la cuna para dar a su hijo el primer beso, le susurrara al oído : "Mañana vas a morir". Es posible alejar un mal concreto pero no sustraerse a la experiencia del mal en algún momento de la existencia. 

Llibres que tinc en marxa:

- Los perros de Riga de H.Mankel. El segon de Wallander: m'ha costat un poc entrar, però és apassionant. I no em queda quasi res per a acabar-lo.


- El asedio,de Pérez Reverte. Duc poques pàgines, però pense que és més màrketing que altra cosa. 


-El enigma del mal de M. Neusch. Passava per San Pablo l'altre dia i vaig vore este títol de Sal Terrae ( "verde por fuera y rojo por dentro" i em va parèixer interessant.  
Un poc bèstia el principi, però... El llibre és prou esperançador, encara que ja des del principi parla clar que no hi ha cap resposta, sinó aproximacions al tema. El mal, el dolor, és un misteri i més que intentar resoldre'l (tasca impossible) cal saber com encarar-se a ell. I comença parlant de Job com a figura revolucionària de cara als plantejamens religiosos tradicionals i prefiguració de Jesús, que és el qui ens dóna el millor exemple.

Circunspecto burgués

A la fresca....

Primera nit ací fora a la fresca.

S'està de lujo.
Pensant possibles idees per al bloc a quatre mans....
Però res de res.
La noche me confunde...

Quant de temps sense vindre per ací!

Ja sabeu, la felicitat domèstica, que mata la creativitat...

Si no escric de tu....

...de què vaig a escriure?

Cristianonos y cristristianas

Són dos errades que ha fet una xiqueta de la meua classe. I m'han fet molta gràcia perquè, lamentablement, ens reflectixen prou: quant de cristiaNONO i quanta crisTRISTiana hi ha per ahí amargant la vida!!

(La xiqueta igual suspén llengua, però religió, la aprova segur!)

Quadres penjats

Ja estan els quadres penjats.
Ja hi ha menys espais buits.
Cada vegada quadren millor les coses.  :)

Ja te digo Rodrigo....

Es el que passa quan uno no va a la processó de la Mare de Déu perquè pensa que va a ploure. Que se lia se lia se lia amb el  llibre del Jamie Oliver i li ix açò:

I estan de muerte!

El 24 de maig....

I'll be there for you... (na nainono naino no nai no.....)

Hui tinc un dubte existencial que m,'agradaria m'ajudareu a resoldre.
¿Qué és ser amic? Ho dic açò perquè no en tinc massa (i dels pocs que tinc, la mitat sou família!). I no sé molt bé si açò és perquè les meues circunstàncies vitals han fet que açò siga així o perquè hi ha alguna cosa que no he sabut fer bé.

En qualsevol cas, amb els amics hi ha que "cuidar les formes"...o si algú és amic meu, em coneix i em vol i amb això hi ha prou? Quina diferència hi ha entre cuidar als amics i "quedar bé" amb ells? Més encara, és precís "quedar bé" amb ells? Clar que l'educació està per damunt de tot però....la confiança no?

Ale, a pensar i a escriure...A vore com s'ho curreu!

Up, de Walt "Caffarel" Disney

Els subtítols igual són innecessaris i molesten un poc, però és genial, a que si?

New York, New York

M'encanta esta foto.

És de Times Square mentre va estar tancada per l'amenaça d'un cotxe bomba i, com heu pogut observar es sembla molt a la foto a la que dóna  nom a este bloc, de fet la meua esta treta des de baix de les lletres que ací es veuen a la dreta.

El més m'agrada  és eixe poli de l'esquerra amb la seua càmera digital.... ¿a qué li estarà fent fotos? Mig món acollonat per si rebenta la bomba...i ell pensant...."Vaig a fer-li una foto a la meua Sally per a què s'enrecorde de que he estat hui en Times Square?... O millor la penge en el meu bloc"

Les persones som la llet.

PD.  La vaig vore en premsa fa un parell de dies, i crec que la deuen d'hacer censurat, perquè no l'he pogut trobar amb millor qualitat.

(I tinc unes ganes enormes de tornar a NY!!!)

Esta era la idea...

Després va eixir el que va eixir...

Ea, levántate y ama

Todos somos egoístas. Al fin y al cabo, ¿qué queremos todos sino ser queridos? Por mucho que nos disfracemos, nuestra alma lo único que hace es mendigar amor. Sin él vivimos como despellejados. Y se vive mal sin piel.

Porque -los recientes enamorados lo saben- amar a la corta es dulcísimo; a la larga, cansado; más a la larga, maravilloso.

¿Cansado por qué? Cansado porque siempre nos sale entre las costillas el viejo egoísta que somos y nos grita tres veces cada día que nadie va a agradecernos nuestro amor -es mentira, pero el viejo egoísta nos lo dice-; porque saca además aquel viejo argumento del ¿y a ti quién te consuela? Un falso planteamiento: porque el problema no es si nuestro amor nos reporta consuelo, sino si el mundo ha mejorado algo gracias a nuestro amor.


 (D'un text de Martin Descalzo que hem utilitzat Esther i jo)

ESE PEASO MADALENAS.....

FELIÇ DIA DE LA MARE

GRÀCIES

Muntanyes.

Hui he dut el cotxe al taller, a la revisió dels 80000 km.
Anit fon la segona nit (no seguida) que vaig tindre algun malson.
No sé si el subsconcient mescla les coses.
Tinc que anar al seguro a fer papeleos.
Se me fa una muntanya...

Cantant per la vida

Match point

És un dels millors inicis del cine recent. I hui la penge com a homenatge als meus amics Nico Grandpomier i Rafa Masnadal. M'ho passat molt bé, encara que la meua relació amb l'esport és més bé tormentosa. Sempre ha sigut una causa dels meus baixons d'autoestima i dels meus complexes de joventut. Però ha estat divertit.

Bona nit.

So much beauty...

MOMENTS

divendres

¿Algun dia aprendré que resar no és només mirar-se el melic?

Nit

Acabe d'arribar ara del monument. No sé perquè necessite escriure açò, supose que és per a què d'ací a uns quants mesos o anys me veja a mi mateix en una certa perspectiva. Davant del sagrari he pensat que sempre en la meua vida, quan he viscut un moment plenament feliç, de seguida ha vingut algo horrible. I he sentit una certa por al sofriment que me queda per davant. Mai m'havia passat. Li he demanat a Déu que faça trampa. Que Ell que ho respecta sempre tot, que se banye un poc més. Que trenque les regles i que se clave a tope en la meua vida,.  No vull viure amb por, me negue. Però necessite ajuda. Sonarà presumptuós, però crec que açò és el que va viure Jesús en Getsemaní.

(Sé que m'havia promés no ser tràgic ni melodramàtic, però hui emm sentisc un poc així....i sinó fora tràgic i melodramàtic no seria jo!!)

Qué difícil és donar consells. Quant costa també rebre'ls.

¡Cállate, Iván!

Els nanos ara estan dibuixant un ecosistema marí. I no callen ni baix l'aigua. Normal. Jo estic pijor que ells.

En qualsevol cas, crec que dec saber crear bon ambient de treball.


PD:  Taula RaSa ja funciona  i pense em va a llevar temps d'este bloc.

El futuro es un desastre

Fa dos dies no tenia ni ganes de fer un bloc i ara sóc pare d'un i mig. La idea de Taula RaSa està guai,no sé què podrà eixir d'ahí, però mola... No és piloteig, Rafa, però crec que va a estar guai treballar a miges! Sobretot perquè serà la primera vegada que els dos "treballem"! (Ala Esther i Mamen ja podeu renegar: no si per a treballar en serio no valen, però per a fer xorraes sí.....)

Ahir en classe em vaig quedar amb dos nanos que no anaren a nadar a la piscina. Vaig decidir encendre els ordinadors i repassar les taules de multiplicar. Com sempre, els ordinadors no funcionaren. Frase antològica d'Ainhoa:
- Salva...¡es que el futuro es un desastre!

Espere que no siga cert al cent per cent.

????????????????????

Qué estrany resulta açò de fer un bloc. És curiós el debat de què contar què no contar, ho llegirà algú, no ho farà... Val, per ara és fàcil perquè només la meua dona sap de la seua existència (hola carinyet!i si ho lliges, fes algun comentari.).
Supose que escriure ací és ser un poc exibicionista, tampoc em propose contar ací les meues intimitats.

La veritat,no só molt bé qué espere d'açò. Una espècie de teràpia? Un simple entreteniment?

Com diria Nico ?????????????????????????????????????

La lasagna no va poder ser, em quedí amb una salsa bolognesa pleneta d'orenga ....i hui ja vorem si és comestible o no....

El bescuit i la lasagna

Ahir em va eixir un bescuit de que te cagues..... Vaig seguir les instruccions de la Simone Ortega.
Hui probarem amb la lasagna del senyor Jamie Oliver.
I promet que prompte, ben prompte, tornarà la dieta.

Resituar-se

Doncs això.

Resituar-se.

Situar-se de nou.

Canvi de ciutat, d'estat civil.

Molta alegria....

i una sarpada tremenda que em costa saber com situar.

Això és el que vull: resituar-me.