Priviliegiats

Som una generació de privilegiats.
Ho hem tingut molt més fàcil que els nostres pares i segur que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres.

Sor

La setmana passada Esther va acompanyar a una coneguda seua a fer els vots perpetus com a adoratriu. Hui jo he acompanyat a una salessiana que celebrava les noces d'or de la seua consagració. Una setmana d'allò més mongil, vamos.

Al marge de les típiques conyes sobre les "verges" consagrades, en el fons a mí hi coses d'elles que em sorprenen. En esta vida he conegut a moltes monges i, clar, hi ha de tot, però en una gran majoria d'elles trobe coses que en altres persones religioses no veig: sobretot alegria. Les monges, en general, es riuen prou més que els retors. En segon lloc, la comprensió: serà per allò de que les dones en l'església estan, per desgràcia, en un segon lloc i, aleshores entenen millor als altres, als qui  no manen,  i tenen més facilitat d'empatia.En tercer lloc, capacitat de treball. Quan un retor va, algunes monges han anat, han vingut i han preparat la capella per a que el senyor retor no tinga que ni parar l'altar.

Però el que més impacta és com s'encaren a la soledat dels últims anys. Poques coses hi ha més tristes que un retor major. Però les monges també viuen la seua fi amb un altre aire. Serà la vida en comunitat, o no sé què, però una monja major (dona que ha renunciat per amor a Déu a ser mare i abuela...) té un aire especial que em costa definir, però que em causa una certa tendresa, o respecte, o, potser, afecte.

Repetisc que segur que hi ha de tot. Persones amargades hi ha a tot arreu. Però vinga la meua admiració per totes eixes dones que renucien a coses que per a mi són elementals i no són capaces de deixar de somriure ni en eixos moments de la vida on saben que ja "no valen per a res" (entre comentes, perquè és mentida: valen per a molt). Crec que és perquè moltes, en el fons, experimenten que és real, que Déu és amb elles.

Friki brothers

Necessitat d'ordre

Tots els que em conegueu sabèu que és una de les meues carències: sóc un puto desastre. Tinc bones idees, sóc emprenedor i no m'importa implicar-me en mil històries. Però sóc caòtic. Malfaener. D'arrancà de bou i parada de burro. Dels qui creu en la telekinèsia, perquè quan vivia a ca ma mare els objectes retornaven màgicament al seu llóc.Plenament convençut de que sempre hi ha un ordre dins del caos i que per tant, per a què   intentar canviar-ho?

Crec que en la meua feina, els meus xiquets no es mereixen açò. I sobretot,  crec que Laia no es mereix açò. Quan començava la meua tasca docent (la tasca educadora va començar temps enrere, encara que era quasi un joc) sempre deia això de que la meua meta era ajudar a ser millors a uns quants xiquets per a contribuir a un món millor. Ara, cada vegada crec més que l'única manera de fer un món millor és, simplement ser jo millor.

I ara que una personeta (si Déu vol) va a viure depenent de mí, comence a sentir la responsabilitat de mostrar-me sempre sent la millor persona possible. Ara, més que mai, tinc l'obligació de ser bo en tot. Començant per el dia a dia. Per ser ordenat, exigent en mi mateix, responsable, metòdic...

(Demà sonarà el despertador i l'apagaré. Sonarà tres vegades més i m'alçaré correguent. Serà tard i no podré  afeitar-me i el dia serà un caos, com solen ser-ho els meus... Igual és que sóc perfecte tal i com sóc!)

Magdalenes d'orxata

Bats la massa d'ou, farina, sucre i "Royal".
No costa gens d'esforç.
Les col·loques en el forn.
I la cosa comença a crèixer qual erecció d'adolescent.
I es produeix la màgia.
La solidificació.
M'encanta mirar com canvien les coses dins el forn.
Ja m'agradaria que en la vida fóra tan fàcil canviar. Deixar-te transformar amb tanta senzillesa.
I si damunt, estan acceptablement comestibles, millor.

Quan arribe eixe moment.

La mort no m'impressiona tant com abans. Supose que és un signe de que m'estic fent major i que la vida em dóna una coraça que em fa més gelat. Però ja fa temps que, quan per desgràcia m'ha tocat acompanyar a algun conegut en el tanatori no he sentit la  ràbia, la pena i la impotència que sentia temps arrere.

Els irlandesos i els britànics en general celebren la mort amb temps i amb festa perquè tenen una visió menys fatalista de la vida: recorden el que poden del mort i celebren que, per ara, encara estan vius. Els mediterrànis tenim més pressa, volem el soterrar el més prompte possible i vivim els òbits dels nostres sers estimats com una terrible i inevitable tragèdia.

Són llocs curiosos els tanatoris. Què passa ahí? És un acte social a l'estil anglosaxò? És un gest d'amistat? S'ajuntem per a plorar i així suportar millor la dificultad?  Quin sentit "ensenyar" al mort? I sobretot, com seran els acomiadaments dels meus?

Esta pregunta em fa un nus en la gola. igual és que no sóc tan gelat i sí hem fa por la mort...

El dia que siga jo el qui vetla a algú vull que m'acompanyeu, que reseu i que ploreu amb nosaltres, que ens animeu i que rigueu si cal, però, sobretot, quan arribe eixe moment,  feu el que feu, que siga de cor. No vos importe no plorar si no teniu ganes, o riure si vos ve de gust. 

(Vos ho diu un que una nit de tanatori es va tirar un pet al costat d'un fill del mort---(em pensava que estava assoles)).  

Joer quin dia:

Torne al cole.
Un company ha perdut el fill que esperava.
Una altra companya té a sa mare en la UCI.
La meua família, serios i tristos.
Una amiga d'Esther perd a son pare.

Menys mal que no més queda un hora per a que s'acabe.
I en estos 60 minuts poden passar moltes coses, però espere que cap d'elles afecte als meus.

Que demà puga reescriure una llista com aquesta, però de bones notícies.