Que conste.

Escriure és un desahogo.
Soltar les coses que et passen per dins, donar-li forma a la pantalla en blanc, i estructurar el que penses o sentixes d'una manera concreta de vegades m'ajuda.

Però entenc que vos hàgeu preocupat. I ho agraisc.

Ja sabeu que sóc molt melodramàtic.

Però també sóc feliç. Que conste.

Cada dia.

La SER en la ràdio i curasans de xocolate en el seient de l'acompanyant.
Una bossa de Mercadona.
Cridada al 112.
Les 20:17.
Nopucnopucnopucnopucnopuc....

Una gota de sang dins l'ambulància.
"És d'ell? Està be?" I la xica em mira seriosa i no respon.
Policia.
Telèfons.
He matat a una persona.....he matat a una persona...
El meu sogre caminant pel pont.
Dins d'un cotxe.

He matat a una persona.....he matat a una persona...

El meu germà.

La meua dona.

L'aigua de la dutxa.

Un sobre tancat.

I un vel de tristessa que, d'una manera o altra em passa per dins cada dia.

Cada dia.

100% inspiració, 0% transpiració

Diu el meu germà que últimament els bloguers que ell coneix (jo un d'ells) estem poc inspirats.

Clar!

Si és cert això que deien de que la inspiració t'ha de pillar treballant....he de reconèixer que les muses amb mi ho tenen molt fotut...

La millor notícia que a un li agrada escoltar...

...és que la seua filla es desenvolupa bé dins de sa mare. Que ja pesa al voltant d'un kilo. I que està sana.

I per supost, que s'acaba la ETA.

Hui he tingut bones notícies de vida.

Podríem imaginar que passara ací?

(Inspirat en una història real en el Congo)
(Diu el director que el que ells han fet ací es dur de veure, però que el problema és que en Congo, el que és difícil és viure).

Feia temps que no ho dia...

...però jo he estat ahí!!!



(A mi em feu vergonya pujar....estava ple de xiquets i xiquetes de 4 o5 anys....)